El que amaguen les xifres

Quan s’acaba l’any és moment de fer balanç, fer una mirada enrere per veure com han anat les coses. En els mitjans de comunicació són freqüents les retrospectives a mode de resum d’aquells moments més impactants, on també es repassen les xifres de l’any anterior: índex d’atur, sinistralitat a les carreteres, augment dels preus… Des de fa uns quants anys al resum de comptes s’afegeix una nova xifra, el nombre de dones assassinades per la violència masclista. Que es tingui en compte aquesta dada fatal segurament és fruit de la pressió del moviment feminista i la lluita de les dones per visibilitzar una forma de violència que abans romania oculta. Però aquestes xifres alhora que il·luminen una realitat n’enfosqueixen una altra.

La pregunta que se’ns presenta és: perquè la xifres que donen els mitjans de comunicació més massius, “les oficials”, es contradiuen amb les dels moviments socials, col·lectius feministes i mitjans de comunicació alternatius? Què és el que l’estat entén per “violència de gènere”?

La resposta la trobem en la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere. Aquesta llei limita la violència masclista a aquella exercida sobre les dones exclusivament en l’àmbit de la parella, de manera que són només els assassinats realitzats en aquest àmbit els que es consideren oficials i es comptabilitzen. No entren en el recompte, per tant, els feminicidis fruit d’una violació, els perpetrats per un altre familiar o conegut, els que es donen contra les prostitutes, en els casos de robatoris, els d’infants, o els casos en què la dona no té nacionalitat espanyola. Aquesta visió esbiaixada de la violència masclista redueix la xifra a gairebé la meitat. 19 feminicidis oficials als Països Catalans el passat 2016 enfront dels 36 denunciats pel portal web especialitzat feminicidios.net.

Un exemple flagrant de fins a quin punt és limitada aquesta visió de la llei és el cas de la jove de 15 anys de Chella assassinada el passat més de novembre en mans d’un conegut després de ser agredida sexualment. Segons el ministeri aquest crim no es pot tipificar com a “violència de gènere”, ja que entre la víctima i l’agressor no hi havia hagut cap relació sentimental o íntima prèvia. És a dir, que el gènere no seria un factor determinant a tenir en compte. Si no hi té a veure el gènere en aquest assassinat, perquè es fa tant difícil d’imaginar la mateixa situació intercanviant el sexe de l’agressor i la víctima?

Pensar que la violència masclista només es dóna en l’àmbit de la parella és una forma d’amagar el seu caràcter estructural. Els feminicidis són la part visible d’una estructura invisible, una societat on les relacions entre homes i dones són profundament desiguals, on les dones som tractades com a persones mancades de llibertat, respecte i capacitat de decisió. La violència forma part de tots els àmbits de la vida d’una dona. Patim assetjaments sexuals a l’espai públic, a la feina i als centre educatius. El cinema, la publicitat i la televisió ens bombardegen constantment amb imatges que ens degraden, que ens mostren com a objectes i no com a subjectes, amb la finalitat de vendre altres objectes o de satisfer els desitjos masculins. Des de molt petites aprenem que se’ns valorarà en funció de la nostra aparença física i no per allò que siguem capaces de fer, dir o pensar.

Si ens fixem en el mon laboral, els nostres salaris són de mitjana un 25 % més baixos que els dels homes, inclús per fer la mateixa feina. Se’ns segrega laboralment en base als nostres atributs sexuals per ocupar els llocs en pitjors condicions. Som una majoria de dones les que ens veiem obligades a reduir la jornada laboral amb la conseqüent reducció del sou, per poder cuidar a un altre que ho necessita. Tenim les pensions més baixes i moltes de nosaltres treballem en l’economia submergida. Se’ns explota fora de casa, i dins de casa se’ns adjudica el rol de cuidadores i s’espera de nosaltres que renunciem als nostres projectes personals i professionals per cuidar als que tenim al nostre voltant, a costa de la nostra autonomia. Tot plegat ens aboca a una situació d’empobriment i dependència del salari masculí, que pot ser realment perillosa per la nostra salut i la nostra vida.

No és casual que a mesura que han anat empitjorant les condicions de vida de la classe treballadora, per la disminució general dels salaris, l’encariment dels serveis bàsics i la pèrdua a cop de retallades dels serveis socials que conformaven un pseudoestat del benestar, hagi augmentat la desigualtat entre sexes i la violència cap a les dones en totes les esferes de la vida. Els feminicidis són la punta de l’iceberg, la constatació més dramàtica d’una societat que sobreexplota les dones per poder sostenir la vida, en un món que posa en el centre les imposicions dels mercats en lloc de les necessitats de les persones.