Desmuntant el mite de l’amor romàntic

Ni cavallers, ni damisel·les, ni prínceps, ni mitges taronges, ni més contes que esclavitzen…

Patricia García i Nerea Roig (Alacant)

Amb aquest article, tractarem de fer una anàlisi d’un tema tan bàsic i important a les nostres vides, que ens influeix en l’autoestima, en la felicitat i en la relació amb els altres, la construcció de l’amor romàntic. Desvetllarem què se n’amaga darrere i com influeix el patriarcat i del capitalisme. L’amor se’ns presenta com un “llibre d’instruccions” que ens marca i delimita com hem de ser, viure i sentir. Teoritzar és una ferramenta però no ens “salva” dels seus tentacles, nosaltres també ens enamorem, patim o ens tornem boges de vegades. Aquesta reflexió ens ajuda a entendre’ns i a la resta millor, i donar-li a les coses la importància justa No hi ha una única manera de viure: amb parella, sense parella, en trio o comunitat… cap opció serà millor que l’altra. Es tracta de saber què volem en cada moment i d’intentar fer-ho, sense prejudicis. Les relacions poden ser tan diferents com imaginem. Per què no?

No tenim espai per a desenvolupar l’evolució de les relacions al llarg de la història. Però hem comprovat que les nostres vivències no són eternes, sinó que en cada moment aquestes es donen d’una manera o d’una altra. Les vivències de l’amor, la parella o la sexualitat no estan lligades a un procés natural sinó a una conducta apresa en l’espai i el temps on vivim. La visibilitat de l’amor romàntic apareix amb els primers trobadors que donen la seua vida per l’amor a l’Edat Mitjana. A partir d’ací, comencen a crear-se les històries de cavallers i damisel·les, prínceps valents (actius) i princeses delicades (passives).

A causa de la socialització patriarcal, les vivències de l’amor ens poden afectar de manera diferent. A les dones se’ns educa molt més en la part emocional de la vida, així com en aspectes comunicatius. L’educació, expectatives i models, basats en la cura familiar i de terceres persones està marcada per l’amor a l’altre. En aquest repartiment de tasques, som les responsables de l’estructura familiar, sobretot en aspectes subjectius, on estarem molt més vinculades. A més d’aquest món, se’ns instrueix en la dependència, passivitat i feblesa i en la necessitat de la cerca d’una altra persona, que ens protegisca i cuide, el “no estar soles”.

A l’home, se l’educa en el desenvolupament de la seua autonomia. L’educació, expectatives i models es basen en la part pública, productiva i social i se li dóna menys importància a la part emocional. Se’ls educa com a éssers forts i independents, més atents al món laboral i social que al sentimental i familiar. Quant a les relacions, l’èxit social no depén tant de la parella com de l’èmfasi en la seua sexualitat. Penseu com varia socialment la concepció de dona soltera (amargada) i home solter (vividor). Per a la dona, la parella constitueix un èxit més important i açò suposa situacions desiguals i injustes per a ambdós sexes. Provoquen conflictes i situacions de desequilibri en les vivències, necessitats i demandes, sobretot a nivell emocional i comunicatiu. L’home sol tindre més problemes per conèixer-se i identificar-se, mirar-se per dins, així com menys necessitats comunicatives. La dona, més familiaritzada en l’aspecte emocional, no troba la manera d’entendre’s amb la seua parella i troba mancances en aquest àmbit. D’ací, que els homes titllen aquestes necessitats com a excessives i complexes i les dones vegem els companys com a poc expressius emocionalment.

Darrere de moltes relacions s’amaguen inseguretats, pors i “normativitat social”. Necessitat de sentir-nos estimades i especials, por a la solitud. Es basa en carències pròpies i necessitats afectives i emocionals que no sabem resoldre d’altra manera; més que amar, busquem el que esperem rebre a canvi: sentir-nos estimades. Deixem caure en una persona la responsabilitat de sentir-nos bé, valorades, especials, de ser el pilar en les nostres pors i inseguretats, establidors d’autoestima. Un pes molt gran per a qualsevol.

El reforçament d’aquest amor coincideix amb l’emigració a les ciutats i el desarrelament social que suposa, amb l’efervescència del capitalisme que necessita de la família burgesa per la seua reproducció. El seu ideari centralitza l’intercanvi econòmic com a eix principal, el mercat és la pedra angular i tot es converteix en mercaderies per intercanviar i solventar necessitats, sense aprofundir més enllà de la materialitat i superficialitat. La societat capitalista és individualista i aïllant. Suposa explotació de les persones, no som propietàries del nostre treball, de les nostres vides. Davant d’una vida gris, horaris infinits, impotència, obediència… busquem refugi en la parella, nostra i exclusiva. La gran amenaça de la postmodernitat és la solitud, i la parella, com a segur de vida, esmorteix aquest sentiment. Hem abandonat la comunitat, ens dediquem a tindre cura d’una única persona i qui no jugue dins del joc queda exclòs i abandonat. Perdem la capacitat d’organitzar-nos col·lectivament per crear un model alternatiu de vida. Així, en lloc d’expandir l’amor cap als barris, el poble, les amistats… ens tanquem en el sálvese quien pueda i la “hipoteca de dos”, utopies individualistes que ens ofereixen suposats paradisos artificials, una illa afectivo- emocional en mig del caos.

Pensem que l’amor és fonamental, que ho mou tot, però cal descentralitzar l’amor romàntic heterosexual i monògam com a eix central, la vida està plena de coses per les quals sentir “amor”, que ens fan sentir felices i completes: la lectura, l’amistat, la família, la militància… Desfer-nos de la idea d’associar l’èxit a la vida i la “normalitat”, amb estar en parella, ja que aquesta no és un mitjà per ser feliços. Tant tindre parella com no, suposa beneficis i dificultats associades a cada circumstància. Entenem l’èxit i felicitat amb intentar viure com sentim i pensem, fer allò que ens faça sentir bé, sense prejudicis. Entenem la relació en parella com una oportunitat per aprofundir en una amistat, estimar-se, respectar-se i crear. Quan una relació acaba, independentment del temps, allò que quedarà seran les construccions fetes: amistat, estima, projectes comuns… sinó el sentiment de fracàs serà implacable. Al cap i a la fi, una relació es basa en allò que vulguem que siga: llibertat, poligàmia compartida, monogàmia… i és aquesta la decisió que caldrà respectar. Saber que podem viure l’amor de la manera que nosaltres lliurement decidim. En definitiva, desmuntant el mite de l’amor romàntic.