Espai de reflexió i formació III: «Expolio y servidumbre: apuntes sobre la llamada deuda de cuidados»

L’article «Expolio y servidumbre: apuntes sobre la llamada deuda de cuidados» de diferents autores gira entorn el concepte de deute de cures (o deute patriarcal). Amb aquest article permeten una clarificació del concepte de deute de cures (per a visibilitzar que les mesures d’austeritat per a retornar el deute financer es sustenten en gran part en el treball de cures de les dones) alhora que es fa tot un qüestionament al terme doncs tot i la rellevància política i crítica que pot tenir l’ús d’aquest, el deute de cures no és un deute en si sinó una responsabilitat social assumida de forma desigual per les dones.

Aquí podreu llegir l’article sencer: http://revistaeconomiacritica.org/sites/default/files/revistas/n18/4_CCarrasco-y-otras_Expolio-y-servidumbre.pdf

Anuncis

Espai de reflexió i formació II: «Marxismo, feminismo y liberación de la mujer»

L’article «Marxismo, feminismo y liberación de la mujer» de Sharon Smith parla de la necessitat d’una teoria i pràctica marxista i feminista en la lluita per l’alliberament de la dona i contra l’opressió. A través d’una aproximació històrica i teòrica d’autors i lluites ens parla de diferents aspectes essencials per a entendre la necessària relació de dependència de la lluita feminista amb la lluita socialista, com són el paper de la família com a font d’opressió per a les dones, els rols de gènere generats per aquest sistema capitalista, la diferència de classes (feminisme burgès, feminisme marxista), el reduccionisme i el segregacionisme… Entenent en tot moment la lluita contra l’opressió com a part integral de la lluita pel socialisme, una lluita que ha de ser no només teòrica sinó pràctica.

Aquí trobareu l’article sencer: http://www.sinpermiso.info/textos/marxismo-feminismo-y-liberacin-de-la-mujer

Espai de reflexió i formació I: «El capitalismo patriarcal nuestro principal agresor»

En l’article «El capitalismo patriarcal nuestro principal agresor», l’autora Susana Gómez fa una aposta clara i ferma sobre la necessitat de trencar amb el sistema capitalista patriarcal per acabar amb la violència vers les dones, una violència instaurada en totes les esferes de les nostres vides. L’article gira entorn la «unitat domèstica individual» com a mecanisme de perpetuació del sistema capitalista patriarcal: què és i perquè el sistema capitalista necessita del seu manteniment, alternatives per combatre-ho i com materialitzar-ho per a la construcció d’un mode de vida socialista.

Pots llegir l’article sencer aquí: http://edicionesinsumisas.blogspot.com.es/2012/07/por-susana-gomez-ruiz-el-capitalismo.html

Crònica de la Xerrada-Debat: “Dones, explotació i salut” a l’Ateneu Popular de El Masnou

Marta Serrés de la PAICAM: “La lluita feminista no és necessària, és imprescindible”

Diumenge 21 de maig al matí ens vam trobar al recentment inaugurat Ateneu Popular de El Masnou en l’acte “Dones, Explotació i Salut”, organitzat per l’Esquerra Independentista de El Masnou. Aquest acte s’emmarcava en les campanyes “Prou Feminicidis” d’Endavant-OSAN i “Construïm Municipis Feministes” de la CUP. Ambdues campanyes plantegen treballar en paral·lel per visibilitzar les diferents violències que operen sobre les dones, denunciant que si bé els feminicidis són la part més visible de violència explícita, són tan sols la punta de l’iceberg de tot un sistema estructural en el qual l’explotació, l’opressió, la submissió i el xantatge s’expressen en múltiples formes per a provocar un enorme ventall d’expressions violentes contra les dones.

Per parlar precisament de Dones, Explotació i Salut, l’eix que actualment treballen ambdues campanyes, es va convidar a la Marta Serrés, de la PAICAM i a la Marga Engra de la COS Emergia. La primera va centrar la seva intervenció en explicar i descriure com opera l’ICAM (actualment renomenat SGAM, secretaria general d’avaluacions mèdiques)) com a institució hostil i dèspota, d’on surt el finançament i a quins interessos obeeix. En aquesta revisió es va assenyalar especialment 3 situacions greus: un important desequilibri entre els ingressos que es perceben de l’INSS i les despeses que l’ICAM declara per al seu funcionament (fet que faria plantejar l’ICAM com una important font de negoci); la injustícia i desempar que suposa que les malaltes no puguin anar a les visites acompanyades, injustícia reconeguda i defensada com a tal també pel Síndic de Greuges; i en tercer lloc la ilegalitat en què s’estaria incorrent no permetent que les malaltes s’agafin baixes per altres motius mèdics quan se’ls bloqueja un expedient durant l’avaluació, fet que ha estat reconegut com a irregular pel Tribunal Suprem.

Cal tenir en compte que les dones són víctimes de la majoria d’altes injustes dictaminades per l’ICAM, ja que sovint són negades patologies com la fibromiàlgia o la Síndrome de Sensibilitat Central, malalties incapacitants però que no estan reconegudes i que estan relacionades amb l’exposició a productes químics i a l’estrés derivat de la doble explotació que patim les dones. Va acabar la seva intervenció cridant a crear sinergies entre les diferents lluites feministes i encapçalades per dones com ara Las Kellys, les Putes Indignades o la Marea Turquesa.

La Marga Engra, de la secció sindical de COS a Emergia, a la seu que aquesta empresa de telemàrqueting té a Terrassa, com a exemple d’autoorganització de les treballadores. Va explicar que el 70% de les treballadores d’atenció telefònica són dones i com aquest sector es troba fortament precaritzat, amb contractes que mai són indefinits i amb jornades parcials sobre el contracte però que s’acaben allargant generant una borsa d’hores amb la que l’empresa mercadeja i pressiona les treballadores.

Amb el conveni col·lectiu sense renovar des de 2015 i davant el paper de vergonya dels sindicats grocs, les treballadores de la seu de Terrassa van decidir organitzar-se amb la Coordinadora Obrera Sindical i formar una secció de la COS a Emergia amb reclamacions com: l’augment de sou, la conversió a indefinit dels contractes i subrogació de plantilles en acabar un servei, i també ser coneixedores dels horaris amb 1 mes d’antelació. Davant la negativa de l’empresa van començar una vaga i van engegar una caixa de resistència per ajudar econòmicament a les treballadores que sustentaven la vaga, ja que l’empresa va contraatacar traient el plus de productivitat “a causa de l’absentisme per la vaga”. També va remarcar que moltes de les companyes també militen en diferents moviments socials com la PAHC i participen d’espais i organitzacions feministes.

En el torn de preguntes el debat es va centrar en la dificultat per ser dones militants en moviments socials i organitzacions a partir del moment que tenim filles. Mentre vivim en un sistema patriarcal, hem de transformar la nostra manera d’entendre la militància perquè no sigui patrimoni dels companys homes. Cal trobar horaris i formats d’assemblees i xerrades per poder tenir cura de les nostres filles de manera col·lectiva. Això mateix traslladat al món del treball s’evidencia en què les dones representen el 79% dels contractes a jornada parcial i fins un 95% de les excedències per cura d’un familiar.

Durant el transcurs de la xerrada es va anunciar la intenció d’engegar un nou grup de dones a l’Ateneu Popular de El Masnou i que en breus faria una convocatòria d’assemblea. El debat va continuar al voltant d’un vermut popular.

Crònica de la xerrada ‘Explotació laboral i feminització de la pobresa’ al Poblenou

Dijous 27 d’abril, la campanya #ProuFeminicidis va fer la seva presentació al barri del Poblenou de Barcelona, a l’AP Octubre, Casal Independentista del Poblenou. Des d’Endavant, se’n va explicar el contingut polític, consistent en visibilitzar el caràcter estructural i multifacètic de les violències masclistes. Pel que fa a la feminització de la pobresa i la doble explotació de les dones treballadores, es vol donar especial transcendència a aquelles situacions extremadament freqüents i invisibilitzades en què les dones assumeixen feines socialment imprescindibles en condicions insuportables.

En aquest sentit, la representant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) va fer un repàs de dades que demostren la discriminació de gènere en les relacions laborals formals: prestacions de Seguretat Social en pitjors condicions, assumpció de treballs a temps parcial, el sostre de vidre en l’ascens i promoció professional, menors salaris, entre altres. En definitiva, elements que deixen palès que la igualtat formal que es produeix en la legislació no aconsegueix, en cap cas, generar una equivalència real en les condicions de treball.

En segon lloc, va intervenir Marta Torruella, de la Associació de Cuidadors Familiars de Gràcia, que va explicar les condicions de treball d’aquest sector absolutament feminitzat. El fet que, aquesta tasca de cura de familiars, sovint molt intensiva, no es reconegui formalment com a treball, ha exclòs socialment i econòmica a les persones que el desenvolupen. Les dones que realitzen aquestes tasques de cura, a vegades de forma prolongada en el temps, perden la feina remunerada i no tenen reconeguda aquesta tasca. Aquest fet impedeix que tinguin accés a un salari o jornada laboral remunerada, dificulta que es puguin formar professionalment per desenvolupar-la i, com a cúspide, en alguns casos tenen accidents de treball derivats d’aquesta feina (lumbàlgies, artrosis, …). Un cop es reincorporen al món laboral reconegut, estan totalment excloses per tenir llargs períodes de desocupació formal i finalment, es queden sense prestacions contributives de seguretat social com si no haguessin treballat tot aquest temps.

Per últim, va prendre la paraula Marta Serrés, representant de la Plataforma d’Afectades per l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (PAICAM). Va explicar que certes malalties que afecten majoritàriament a les dones (fibromiàlgia, Sensibilitat Química Múltiple, …) són molt sovint no reconegudes per l’ICAM, amb la conseqüent alta mèdica de les afectades. En aquesta situació, l’afectada perd la baixa laboral i es queda amb la prestació d’atur. Tenen molt difícil la seva ocupabilitat en tant que la dolència que pateixen és incompatible amb gran part de feines, generant així una situació d’exclusió social. És més, la falta d’ingressos dificulta mantenir l’habitatge i per tant, a l’accés a una vida digna.

Una constant durant la xerrada va ser la voluntat ferma de no ésser victimitzades, sinó de lluitar contra la desídia i indiferència de l’Administració pública. En el torn de debat, es va debatre sobre noves formes d’organització que puguin combatre aquestes situacions de discriminació estructural.C-cOVMUXoAEu_wr

La precarietat i la pobresa tenen nom de dona

Aquest mes de maig iniciem des de totes les organitzacions de l’esquerra independentista una dinàmica de treball conjunt amb l’objectiu de denunciar els feminicidis i combatre’n les causes, o si més no, afegir-hi el nostre granet de sorra a aquesta lluita que en aquests moments sentim que és la punta de llança del moviment feminista dels Països Catalans i d’arreu del món.

Per nosaltres els feminicidis són la part més visible de les violències que patim les dones. Una violència que considerem estructural i funcional al sistema capitalista-patriarcal, és a dir, que no es tracta pas d’una xacra social o tara del sistema, sinó que les seves arrels són profundes i tenen molt a veure amb el paper que, des d’un punt de vista econòmic, tenen les dones a la nostra societat. Som la subclasse de la classe treballadora, les que ocupem els pitjors llocs en el món laboral, les esclaves domèstiques que sostenim la cura dels altres a costa del nostre temps ila nostra salut. El patriarcat capitalista necessita relegar-nos a una condició d’infrapersona per apropiar-se del nostre treball sense rendir comptes i és aquesta mateixa condició la que fa que siguem objectes de la violència. Si volem acabar amb els feminicidis, cal anar a l’arrel i acabar amb el masclisme que impregna totes les esferes de la realitat.

El dilluns 1 de maig, dia de la classe treballadora, volem denunciar un dels mecanismes masclistes més flagrants i invisibilitzats: la desigualtat salarial entre homes i dones. En els Països Catalans aquesta diferència arriba al 26%. Gran part d’aquesta diferència té a veure amb la discriminació salarial directa, és a dir, amb el fet que dues persones fent la mateixa feina, produint el mateix valor, cobren menys en funció del seu sexe. I una altra part té a veure amb el que anomenem discriminació salarial indirecta, que és la conseqüència de les diferències que hi ha en les feines que ocupen home i dones.

La desigualtat salarial està determinada per tres factors: la segregació horitzontal, la vertical i la jornada a temps parcial. La segregació horitzontal és aquella que fa que els llocs ocupats majoritàriament per dones tinguin pitjors salaris i siguin les feines menys valorades. La segregació vertical és aquella que fa que, com més es puja en l’escala salarial, com més responsabilitat i prestigi té un determinat lloc de treball, menys dones trobem. En canvi, quan ens fixem en el tipus de jornades laborals, les dones som una majoria aclaparadora pel que fa a contractes a temps parcial, amb la reducció de salari i cotització corresponent, ja que la conciliació familiar recau sobre les nostres espatlles.

En definitiva, la desigualtat salarial és un fenomen complex on intervenen múltiples factors, que no canviarà si no l’abordem de forma específica, generant canvis estructurals a nivell econòmic, social, i cultural. És una conseqüència directa del masclisme que condemna les dones a tenir vides precàries i, en el pitjor dels casos, a la pobresa. És una forma de violència en si mateixa que ens fa més vulnerables a altres formes de masclisme, ja que no permet la nostra independència econòmica i, per tant, ser subjectes plenes de la nostra vida.

Ja n’hi ha prou, ens volem vives i amb vides dignes!
Visca la lluita de la classe treballadora i visca la lluita feminista!

infoTEI1maigok

Crònica de la xerrada a càrrec d’Amors plurals al Casal Jaume Compte

El passat 24 de març, l’organització de l’esquerra independentista Endavant OSAN va organitzar una xerrada al Casal Independentista de Sants Jaume Compte, que va comptar amb la presència del col·lectiu Amors Plurals (http://amorsplurals.cat/) per tal de debatre al voltant de les relacions sexoafectives, monogàmies, i construcció políticosocial de l’amor romàntic.

Aquesta xerrada estava emmarcada dins la campanya nacional de la organització al voltant dels Feminicidis. Aquesta campanya, pretén assenyalar totes les violències contra les dones pel fet de ser-ho, i enquadrar-les dins un sistema patriarcal que contínuament genera aquesta espiral de diferents violències que desemboca en l’assassinat d’algunes d’elles: l’estructura del sistema capitalista patriarcal que cossifica, estigmatitza, empobreix, victimitza i emmalalteix.

La primera part de la campanya nacional anava adreçada a la lesbofòbia i a les no monogàmies i en aquest sentit es va desenvolupar la xerrada.

Primerament, la ponent va exposar d’una forma molt vivencial una situació que segurament ens és familiar, 11 anys de monogàmia clàssica i estàndard que posteriorment ella va identificar com inputs de repressió i violència cap a la seva persona. Seguidament d’aquesta part més vivencial, que va aconseguir que el públic – una setantena de persones – s’identifiqués i quedés captivat per la xerrada, va procedir a la definició d’alguns conceptes com ara “poliamor”, “jerarquies relacionals”, “relacions primàries i secundàries”, “solopoli”, “anarquia relacional”, “relació”, “parella”… totes aquestes paraules per definir, en definitiva, que no hi ha una sola manera d’estimar, que les persones som éssers socials, i que poden tenir relacions íntimes i intimar-hi sense que sigui una parella, que pot ser-hi amb o sense règim d’exclusivitat, sempre i quan hi hagi consentiment real.

En un segon plànol, un cop amb les definicions de les diferents maneres de relacionar-se sexoafectiament entre persones i no per això menys important, la ponent va posar sobre la taula els “mites de l’amor romàntic[1]”, el mite de la mitja taronja: creença que escollim a la parella que teníem predestinada d’alguna forma, i és la única elecció possible, el mite de l’aparellament: creença que la parella heterosexual és universal i natural , mite de l’exclusivitat: La creença que és impossible estar enamorat/da de dues persones a la vegada, el mite de la fidelitat: La creença que tots els desitjos passionals, romàntics, i eròtics han de satisfer-se exclusivament amb una única persona, la pròpia parella, el Mite de la castedat o de la sexualitat com una cosa bruta, pecaminosa… entre altres.

Per finalitzar la xerrada, la ponent va destacar també la interseccionalitat entre la monogàmia i la bifòbia, homofobia, masclisme, sexisme i classisme. És a dir, que el combat contra la monogàmia no era per promocionar un consum de relacions sexuals d’usar i llençar, sinó que era una construcció comuna per tal de contraposar la independència personal contra la interdependència col·lectiva, contraris doncs a l’individualisme que fuig dels compromisos i les cures, que també te cura amb les persones neurodivergents (més d’un 50% de les persones que pateixen depressions són dones)

En definitiva, la ponent va transmetre que calia identificar les no-monogàmies (en qualsevol de les seves formes) com a dissidències front l’atomisme i aïllament que fomenten el capitalisme i el patriarcat, cap a la construcció d’una vida vivible, de forma comunal.

[1] ‘El amor desde la psicología social. Ni tan libres ni tan racionales’ de Carlos Yela)